Museu de les pintures literàries

Aquest és el segon any que els alumnes poden participar al concurs literari de català. Ara bé, què i com s’ha de fer exactament? Les nostres professores de català ens van ensenyar nou diferents quadres. Havíem d’escollir un. Després d’haver-lo triat, havien de deixar anar la nostra imaginació i inventar-nos un relat. Les diferents imatges en les que els alumnes podíem fer una històriaeren els  següents: Tàndem de  Santiago Rusiñol, Persistència de la memòria de Salvador Dalí, Les Senyores d’Avinyó de Pablo Ruiz Picasso, El Jardí de les delícies de El Bosco, Portarretrat de Ira Ponte de Tamara Lempika, Daissy cutter, de Tomory Dodge, les tres edats de la dona de Gustav Klimt, Columna rota de Frida kahlo i La Gioconda de Leonardo da Vinci.

Només hi podia haver un guanyador. Posem com a exemple la guanyadora de primer d’ESO. Ella és Emma Tobarra. Es va basar en el quadre de la Gioconda, de Leonardo da Vinci. A continuació podrem llegir el seu relat guanyador.

Tothom em coneix pel meu pseudònim. “La Mona Lisa”, us sona, eh? Doncs la veritat és que ja n’estic tipa d’aquest nom! I per què ho entengueu, ara us explicaré la meva història. El meu nom de veritat és Lisa Gherardini, i estic  casada amb Francesco Bartolomeo de Giocondo. El que ara us diré va passar fa uns quants anys, quan vivíem a la Toscana.

 Nosaltres ja teníem tres fills i un altre en camí i, per celebrar-ho, el meu marit va encarregar al famós pintor Leonardo da Vinci que em fes un retrat. Al principi no m’agradava gens la idea, però vaig pensar que Leonardo era molt famós i que segur que va resultar difícil que accedís, o sigui que em vaig conformar.

A mesura que s’apropava el dia em posava encara més nerviosa. M’havien de retratar així, amb aquella panxota tan gran? Això duraria per sempre... Suposo que ja us haureu adonar que sóc una dona ben presumida, jo.

El dia del retrat va arribar i vaig sortir de casa amb ganes de posar.      

M’havien maquillat i pentinat molt bé i semblava més prima, amb un corsè ajustat. Vaig pujar-me al carruatge de cavalls, que em portaria directament a casa de Leonardo.

Ja portàvem mitja hora de viatge quan el carruatge es va parar de  sobte i se’m va descosir un botó del vestit. El botó va sortir volant cap el cap del conductor, que del fort cop es va desmaiar! Ja n’estava  tipa de tot! Al baixar del carruatge em vaig adonar perquè havíem parat: davant meu s’estenia el camí més fastigós i ple de fang que havia vist en ma vida. Vaig intentar desesperadament de despertar el conductor, però tot el meu esforç va ser en va. No hi havia més remei; havia de continuar a peu. Em vaig posar en marxa, agafant-me el vestit amb les mans per no tacar-lo de fang.

Després dels pitjors quinze minuts de la  meva vida vaig arribar a la casa del pintor. Vaig trucar a la porta i de seguida van obrir. Ell anava ben mudat. Mentre que jo... La part de sora del vestit estava  tota tacada i esgarrapada, i portava tota la cara suada amb el maquillatge per sobre.

 Llavors ell va preguntar-me si volia alguna cosa, que feia estona que esperava la dona de Francesco Bartolomeo de Giocondo, la Lisa  Gherardini. Amb la cara vermella de vergonya li vaig dir que era jo, i ell va fer una cara d’enorme      sorpresa.

Desprès de dutxar-me i canviar-me de vestit, que va portar un dels meus criats, ja estava una mica millor. Em vaig col·locar on ell em va dir i em vaig estar ben quieta, amb una expressió d’entre vergonya i felicitat que al cap de les generacions es convertiria en història. Ara que ja ho sabeu tot espero que m’entengueu una mica millor i que us hagi agradat la meva història, fins aviat!

Carla Montero